dijous, 30 de desembre del 2010
Peres amb raïm
Per acomiadar l'any posarem un clàssic de la història televisiva. Sí, el mític cap d'any del 87, més conegut com el de la teta de Sabrina. Quants de vosaltres vau traficar amb aquell VHS? quants us vau penedir de no haver posat el vídeo a gravar i vau regatejar amb l'afortunat posseïdor de tant preuada cinta? Aiii, en la vostra més tendra infància ja éreu ben frics, eh? Éren altres temps, els vuitanta, una època en que un mugró podia ser tema de conversa fins l'any següent. Fins i tot els més marranots us empassàveu tota la publicitat per veure l'anunci de Fa, oi? Ara en veiem moltes, de mamelles, normals i corrents, més petites o més grosses, més naturals o més artificials, però cap té l'aura mítica de la furtiva teta de la Sabrina, que en ple saltiró sembla cridar: libres domingos y domingas!
Uns consells per a Cap d'Any: Nois, tingueu a mà algun artefacte d'enregistrament (recordeu aquell VHS, mai se sap) Noies: Poseu-vos sostenidors, pel que pugui passar. I en general... XALEU!
BON ANY!!
dimarts, 28 de desembre del 2010
Sopa de sobre
Avui farem un menú ben fàcil: un especial Milli Vanilli en tres ràpids passos.
Primer: Fem un casting i triem a dos tiarros disposats a fer-se rastes i encabir-se en unes malles (el que actualment anomenem leggins perquè soni menys cutre) i que sàpiguen ballar mínimament. Li demanem a algú que sàpiga de música que ens faci el que popularment es coneix com un hit. Li demanem a algú altre que faci un videoclip, com a Patum de lluïment dels dos tios. I ja tenim la MTV posant-lo a totes hores i a vuitanta-mil fans omplint un estadi.
Segon: Quan ja tenim l'estadi en ebullició, posem la pista del superhit en el moment àlgid. IMPORTANT: prèviament haurem ratllat la pista en qüestió amb una mandolina com les que fan servir els cuiners guais. Esperarem uns minuts a que soni la tornada (estribillo per entendre'ns) I ja podem descobrir el pastís, com aquell que diu.
Tercer: Per aconseguir una sopa encara més bona podem posar cara als qui realment cantaven (molta cara). I per que després es beneficiïn dels que s'han estat beneficiant d'ells, els posarem un nom que deixi ben clar qui s'emporta el mèrit: The Real Milli Vanilli. I orgullosos. Com dient: som lletjos, però cantem de puta mare. I ja està llest el plat del dia.
En fi, no cal dir més, el kitsch ens alimenta i es retroalimenta...
Primer: Fem un casting i triem a dos tiarros disposats a fer-se rastes i encabir-se en unes malles (el que actualment anomenem leggins perquè soni menys cutre) i que sàpiguen ballar mínimament. Li demanem a algú que sàpiga de música que ens faci el que popularment es coneix com un hit. Li demanem a algú altre que faci un videoclip, com a Patum de lluïment dels dos tios. I ja tenim la MTV posant-lo a totes hores i a vuitanta-mil fans omplint un estadi.
Segon: Quan ja tenim l'estadi en ebullició, posem la pista del superhit en el moment àlgid. IMPORTANT: prèviament haurem ratllat la pista en qüestió amb una mandolina com les que fan servir els cuiners guais. Esperarem uns minuts a que soni la tornada (estribillo per entendre'ns) I ja podem descobrir el pastís, com aquell que diu.
Tercer: Per aconseguir una sopa encara més bona podem posar cara als qui realment cantaven (molta cara). I per que després es beneficiïn dels que s'han estat beneficiant d'ells, els posarem un nom que deixi ben clar qui s'emporta el mèrit: The Real Milli Vanilli. I orgullosos. Com dient: som lletjos, però cantem de puta mare. I ja està llest el plat del dia.
En fi, no cal dir més, el kitsch ens alimenta i es retroalimenta...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)